ocell

dissabte, 9 juny de 2012

mossèn dalmau


mossèn dalmau

Mossèn Josep Dalmau i Olivé, de 85 anys, és rector de Gallifa des de fa més de cinquanta anys, des del 1956. Fou capellà de Barcelona. A la famosa manifestació dels capellans a la Via Laietana, l'any 1966. Mossèn Dalmau fou un dels quatre que van agafar i jutjar. Un dels participants narra els fets:

Quan arribàrem a la Catedral de Barcelona es van fer unes lectures per part d’en Pedrals i Dalmau. A l’interior de la Catedral es concretà que sortiríem en ordre, i així va ésser, amb la intenció de dirigir-nos a la comissaria de policia de Via Laietana amb una carta on defensàvem el compliment dels drets humans i contraris a la repressió. Quan sortírem de la catedral, cent i escaig capellans vestits amb sotana, ens estava esperant la policia amb amenaces i cridant-nos, dispersaros, dispersaros. Vam poder arribar a la Via Laietana molt a prop de la comissaria de policia, però ells van començar a picar fort. Pots imaginar en plena Via Laietana amb tota la circulació parada i un munt de capellans corrents i saltant. L’Alexandre García Duran no es va moure del lloc, es va quedar segut a terra davant de comissaria, i van començar a pegar-li fins que es van cansar i ell sense moure’s del lloc. Va acabar amb una esquena pelada. Recordo que al costat meu n’hi anava un que li van donar un cop molt fort al cap. Ni a en Damià ni a mi ens van tocar, anaven esquivant els cops i feien soroll i gestos, ¡que nos están matando!, perquè la gent se n’adonés del que passava. Que jo recordi, contusionats forts no n’hi van haver, exceptuant l’Alexandre perquè s’ho va buscar aturant-se allà. Jo mateix vaig poder amagar-me a la seu dels jesuïtes del carrer Casp i la resta també es van anar dispersant per la ciutat. Aquest esdeveniment va remoure molt la ciutadania i va tenir un fort impacte”.


Per aquelles coses del sistema eclesiàstic, Gallifa va passar de dependre de Barcelona a dependre del Bisbat de Vic; crec que fou l'any 1957. Des de llavors, mossèn Dalmau és un capellà que depèn de Vic. És una altra manera que tenen els bisbes d'apartar aquells capellans que els fan nosa. A Girona, aquest mateix any 1957 va ocórrer una cosa semblant: Riells del Montseny va passar de Barcelona a Girona, amb el rector inclòs, mossèn Pere Ribot. I Camprodon, de Girona a Vic. El bisbe Cartañà ja es va cuidar de canviar el vicari per un altre que volia allunyar de Girona.

Jo sóc un fan literari de mossèn Dalmau des dels temps post conciliars. De literatura eclesiàstica, és clar. Els seus llibres eren clars, directes. I deien coses interessants. En va escriure una bona colla i no me'n vaig deixar perdre cap.

El periodista de La Vanguàrdia, Oriol Domingo ens va recordar (03/06/12) una de les moltes facetes de mossèn Dalmau. Ell va tenir la idea i va crear el primer santuari de tot el planeta dedicat a l'ecologia. A Gallifa! El Santuari de l'Ecologia! Al Vallès occidental, entre Sant Llorenç Savall i Sant Feliu de Codines, prop de Sant Miquel del Fai. Van arranjar un vell castell mig enrunat del segle X, amb una capella annexa. Hi van col.locar una talla del segle XI de la Mare de Déu. I van dedicar l'ermita a la Mare de Déu de l'Ecologia. Consta a la Guia de l'Església de Vic. El santuari està encimbellat dalt d'un turó en un indret molt bonic. Està catalogat com a monument d'interès nacional.

Mossèn Dalmau va crear un patronat del santuari. I cada any, des de fa 26 anys s'hi celebra un aplec el dia 10 de juny, demà.

No vull mitificar mossèn Dalmau. Als seus 85 anys ja ho ha vist tot i ja ha passat per tota classe de problemes. Alguns diuen que és una mica il.luminat. D'altres que té afany de protagonisme. Jo crec que és un capellà d'aquells que necessita el nostre país i la nostra església. I que, cada dia que passa, n'hi ha menys perquè es van morint i perquè els nous van per altres verals.

Una mica com en Lluís Maria Xirinacs, a qui també vaig admirar molt. Vaig conèixer en Xirinacs quan era mestre al col.legi dels Escolapis d'Olot. Des de llavors vaig anar seguint el seu itinerari i, especialment, els seus llibres. Les cròniques de les seves vagues de fam em van interessar molt. En lluís Maria va morir prop del Taga, al Ripollès, d'una mort que va fer suar molt la premsa.

Jo crec que tant ell com mossèn Dalmau són persones, capellans, que donen esperança al país i a l'església.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada